lunes, 18 de julio de 2011

Retrospectiva

Fan vacances els jubilats? 
Dins de la meva cartesiana mentalitat, sí. O n'haurien de fer.
D'acord que per a qui ja ha completat la seva, llarga d'altra banda, etapa laboral, tots els dies podrien ser-ne, de vacances. Però una servidora no s'ho permet. Perquè encara hi ha moltes coses que vull fer, perquè me n'he guardades unes quantes al tinter, precisament per a aquesta etapa. Perquè tinc l'aprensió/certesa que aturar-se és començar a morir...
Sigui com sigui, la meva setmana, ja no laboral, està plena d'activitats imposades que vull fer i que faig disciplinadament. El luxe, tanmateix, és que, si un dia em convé, me'n salto alguna o la canvio, sense haver de donar explicacions a ningú més que a mi mateixa.
Dic tot això perquè ja s'ha escolat una quinzena de les "meves vacances d'estiu" i avui és el primer dia que he pogut seure per mirar de posar una mica al dia aquest meu abandonat blog. Unes vacances plenes d'actes festius, familiars i, no podia ser d'una altra manera, amb una obligació autoimposada que m'ha fet treballar de valent.
Anem a pams.
. Ha tingut lloc la Setmana del Mar, les festes del meu barri. Que per a una enamorada del mar com jo, que ha pogut fer realitat el seu somni de tornar a la vora del mar i quedar-s'hi, el seu barri tingui el nom de Barri de Mar ja és un senzill i quotidià regal. Doncs, bé, les festes han passat i hi he participat, modestament, però amb convenciment. M'han semblat remarcables: el magnífic pregó de l'historiador Albert Tubau, la processó de les barques en honor de Sant Pere, el sopar mariner als jardins del Far...
. Hem fet una completa sèrie de comiats i celebracions a l'entorn de la jubilació d'una excol·lega, la Maria Arnal: dinar amb el claustre de professors, berenar-sopar a la seva terrassa sitgetana, jornada d'aiguatònic/dinar/visita turística a les termes Montbrió. Em recorforta i m'aporta una càlida sensació de companyia comprovar com es manté l'amistat amb els companys, fins i tot quan les batalletes docents, que
inevitablement esquitxen la conversa, et comencen a sonar com una cosa remota, que ja no va amb tu i, el que em sembla més greu, que pertanyen a un passat molt i molt passat.
En ben dinat, passeig pels jardins, bastant idil·lics, de les termes i excursió per veure la Mare de Déu de la Roca. Una ubicació curiósa i gairebé impossible, que proporciona una panoràmica del camp de Tarragona molt recomanable. I, com qui diu, a quatre passes de casa.
Sóc mandrosa de mena pel que fa a voltar: viatges, excursions, visites culturals... Casa meva és el meu 
 
regne, el meu cau, "el tibio rincón", que deia el Serrat,
i fa falta una conjunció de circumstàncies no gaire usual per decidir-me a abandonar-la. Tanmateix, i paradoxalment, quan finalment surto, i veig i descobreixo racons i paisatges, solc meravellar-me amb relativa facilitat.
És el que em va passar davant de l'inversemblant pirueta d'aquella esglesiola.
. M'he matat per acabar, pel que fa al text (amb suggeriments per als dibuixos), la novel·leta que vull regalar al Jan el dia del seu desè aniversari, el 24 d'octubre d'enguany. Ara ja és en mans del Jordi i l'Anna que faran, respectivament, els dibuixos de veritat i la compaginació i maquetació. Queden gairebé tres mesos però volia deixar-la resolta abans d'avui en què espero els protagonistes del conte en viu i en directe. Es tracta de l'època de l'any en què puc exercir d'àvia amb més intensitat, l'espero tot l'any i la considero de dedicació exclusiva, per tant... ni llegir, ni escriure, ni res que no siguin els meus Irresistibles.Pel que fa a la novel·la, El Jan viatja a Fattyland, el país dels "pelotilles", es tracta d'una obreta només simpàtica, però que espero que per a ell tingui la gràcia de moltes referències personals, d'una sèrie de "guinyos" que només poden provenir de qui com els seus pares i l'"abu" el coneixen i estimen tantíssim.

 .