viernes, 14 de diciembre de 2012

El senyor Linh, el senyor Bark i la petita néta tampoc no permetran que els oblidem

Vaig a parlar d'una novel·la - novel·leta? Ho seria si les bondats de la Literatura es mesuressin a pes - que segurament no serà una novedat per als hipotètics lectors d'aquest blog.
La néta del senyor Linh, de Philippe Claudel es va publicar i traduir l'any 2006, un després que aquest autor francès - potser més conegut com a cineasta: guionista i director - s'imposés amb la seva més premiada i celebrada obra: Les ànimes grises (2005).
En el seu moment sé que vaig llegir Les ànimes grises, que arribava entusiàsticament recomanada per algunes persones del meu entorn, de la qual recordo haver valorat els seus mèrits literaris. Tanmateix, res a veure amb la commoció que m'ha provocat aquesta altra germana, que podríem considerar menor si, repeteixo, paréssim esment en la seves escasses cent pàgines de gruix.

No negaré que la literatura fa més o menys forat, remena o endolceix, segons el moment anímic que el lector travessa. I que, per tant, una mateixa novel.la, poesia o relat pot ser recepcionat de diferent manera per una sensibilitat més o menys alterada i/o especialment receptiva. Pot ser, per tant, que, en haver llegit aquesta obra, gairebé d'un glop, en uns dies una mica especials, m'hagués commogut d'una manera exagerada. Pot ser...
Tanmateix, m'atreveixo a assegurar que La néta del senyor Linh, tant si l'agafem en dies especialment ennuvolats, d'aquells en què sentim la necessitat que alguna cosa ens ajudi a trencar l'opressió - una mica tan sols, tot just per actualitzar el convenciment, per reanimar l'esperança, que sota la capa més o menys espessa, hi continua havent-hi un bon tros de cel -,  o en d'altres, potser més rars, en què la llum gairebé enlluerna, té la virtut de sacssejar-nos. De tocar-nos la fibra, vaja, que diem a casa.
Tots recordem la cita de Baltasar Gracián: "Lo bueno, si breve, dos veces bueno" (Sr, Wert, ni vostè, ni les seves maniobres malintencionades, aconseguiran que deixi de considerar el castellà com a una llengua amiga), o la dita casolana d' "Al pot petit hi ha la bona confitura", però també ens hem fet tips de llegir literatura breu que ens ha pogut semblar insulsa, o tècnicament meritòria, o àgil i enginyosa... però que no ens ha arribat al moll de l'ànima.
Què té, doncs aquesta novel·leta que me la fa sentir tan especial? 
En primer lloc, un clam, una professió de fe en l'home, en el poder de l'amistat per vèncer les pitjors condicions de vida en què la criatura humana es pot trobar immersa. Condicions gairebé sempre propiciades o afavorides pel mateix home, ho hem de reconèixer. 
En segon lloc, una trama simple i ben perfilada, un relat destil·lat i despullat de qualsevol artifici i mecanisme ornamental, que ens atrapa i meravella amb el reclam de l'autenticitat. I això, paradoxalment, malgrat que tota la narració sigui embolicada d'una aura de misteri, de faula. 
Per últim, el mèrit d'un estil clar, auster, sincopat i, no obstant això, amarat d'una immediata poesia.
Feu-ne uns tastets: Un vell dempeus a la popa d'un vaixell. Estreny entre els braços una maleta lleugera i un nadó, encara més lleuger. El vell es diu senyor Linh. És l'únic que sap que es diu així, perquè tots els que ho sabien han mort. 
O: El vell s'acosta a la finestra. El vent ja no remou l'arbre, però la nit ha fet brostar a la ciutat milers de llums que titil·len i semblen desplaçar-se. Són com estrelles caigudes que intentessin alçar el vol per tornar al firmament. Pero no poden. No és possible tornar a allò que s'ha perdut, pensa el senyor Linh.
Si encara no heu llegit La néta del senyor Linh, no us priveu d'aquest plaer. Us farà passar una bona tarda, però, més important, és molt probable que us acompanyi moltes estones d'altres.

sábado, 10 de noviembre de 2012

Una bona novel·la i un personatge que no es deixarà oblidar.

Escrita el 1965, i amb tres edicions entre maig i juliol del 2012 a "El balancí", d'Edicions 62, confesso que m'havia passat totalment desapercebuda.
No la tenia a la meva prestatgeria de pendents, no n'havia llegit cap crítica ni ressenya, i el nom de l'autor  m'era tan desconegut i poc suggerent dins del món de la literatura, com si el tal Williams fos el magnat d'una marca de desodorants, o el cèlebre compositor de música de cinema.
Quan una amiga meva me´n va parlar fa pocs dies, vaig anar a buscar-la pensant que romandria encara uns quants mesos a l'esmentada lleixa, que hauria d'esperar el moment atzarós en què aconseguís d'imposar-se als seus companys de destí.
Però la portada - d'immediat em va transmetre un grapat de bones vibracions - i algun comentari de la contraportada ("És sorprenent que Stoner, sent l'obra mestra que és, s'hagi pogut ignorar tant de temps. Potser la seva aparent senzillesa va despistar més d'un". Enrique Vila- Matas) el van situar, de seguida, en posició preferent.
L'he acabada amb mitja pena, però no m'he pogut estar de devorar-la. Sobretot, les darreres dues- centes pàgines en què l'Stoner ha agafat tot el seu cos.
"La història d'un home gris", he llegit, posteriorment, en més d'un comentari. Discrepo. La història d'un home autèntic, transparent, honest, reflexiu, íntegre... la història d'un home gairebé sense història però amb la veritat d'una vida viscuda dempeus, dia rere dia.
William Stoner té més d'un punt de connexió amb John Williams. La seva condició de filòlegs i literats, el fet que ambdós s'incorporin com a professors a la Universitat on han estudiat i que la vida de la docència els ocupi fins a les respectives jubilacions, la presència més o menys distant d'una guerra que tot ho trasbalsa... L'autor ho reconeix, en certa manera, en la dedicatòria: "Aquest llibre està dedicat als meus amics i antics col·legues del Departament d'Anglès de la Universitat de Missouri...", tot i que a continuació s'apressi a aclarir que personatges i llocs pertanyen plenament al món de la ficció.
Què té aquesta novel·la, aquest clàssic oblidat i tot just recuperat - segons sembla -, que és capaç de deixar-te la sensació, tan rara i tan plena, d'haver llegit un llibre inoblidable, un llibre que d'alguna manera t'acompanyarà durant molt de temps?
Se'm fa difícil de precisar. Però vull mirar de fer-ho.
En primer lloc, el protagonista. Aquest professor lliurat a la seva tasca, sense escarafalls ni heroïsmes, amb la tossuderia del professional honest i de l'home, lúcidament insatisfet, que ha trobat en les lletres i en l'empeny de fer-les estimar, un motiu per viure. Aquest home que travesa amb dignitat i respecte els avatars d'un matrimoni  sotmès al sense sentit d'una aguda neurastènia i ha d'acceptar que se li allunyi la filla que havia cregut tan pròxima. Un ésser que coneix l'amor i l'autèntica companyia, massa tard, quan ja no serà capaç de retenir-los ... Un home gris? No, ja ho he apuntat més amunt, un home rarament de debò. El que defineix l'Stoner, el que, al meu parer, el fa inoblidable és el seu tarannà sense escarafalls ni grans gestos, la seva presència asssossegada que acaba commovent per la solidesa de la seva autenticitat. "El sentit de la seva propia identitat el va envair amb una empenta sobtada, i en va percebre la força. Era ell mateix i sabia el que havia estat". 
L'altre gran mèrit, al meu entendre, és la puresa de l'expressió amb què Williams construeix el seu relat. Sobrietat i manca d'artifici al servei d'un estil fluïd, amb descripcions austeres però suggeridores i una continguda expressió de sentiments i estats d'ànim que, tanmateix resulten commovedors i sovint perfumats d'una subtil poesia.
Desconec si John Williams té algun altre títol traduït. De fet, la seva novel·la Augustus va resultar premiada amb el National Book Award del 1973. Si no ho està, caldria reclamar-la.
Un descobriment, de debò, un autor que caldrà seguir explorant. Aquí el teniu ja septagenari. No trobeu que aquesta podria ser ben bé la mirada de l'Stoner?

domingo, 28 de octubre de 2012

Bezsonoff, contundent

Reconec que, d'entrada, em va costar d'entrar en la literatura de Bezsonoff.
Hi vaig accedir un estiu de fa vuit anys, amb motiu que havia estat reclamat com a pregoner del Convit a la Festa, aquella Festa Major del 2004. Aleshores vaig llegir La revolta dels cornuts i La presonera d'Alger.
Hi vaig admirar de seguida l'ofici d'escriptor, la seva intel·ligència i erudició, el seu llenguatge tan suggerent, ric i alhora mesurat... però vaig ensopegar amb unes temàtiques  fonamentalment bèl·liques, amb esquitxos d'històries amoroses tractades, segons el meu parer, amb excessiu romanticisme i simplicitat, amb una visió gairebé naíf que no m'interessà excessivament.  Al cap i a la fi, una és esclava, o si més no, deutora, de la seva manera d'escriure, i la meva és eminentment - i segurament reductorament -  psicologista, intimista... m'agradi o no que sigui així. 
Després, en tractar-lo els dies en què, enamorat de Vilanova, hi va romandre, vaig descobrir una personalitat singular, curiosa, amb un sorneguer sentit de l'humor i unes notables ganes de gaudir de cada moment.
Enguany, gràcies a la Institució de les Lletres catalanes, que estima les nostres esforçades però recentment força desemparades Biblioteques - em
refereixo als recursos que s'hi destinen, no a la tasca entusiasta i eficient que s'hi desenvolupa - hi havia l'oportunitat que ens visités aquest escriptor rossellonès, en llengua catalana. I ens hi vam acollir.
El mes de juny el Club de Lectura d'adults vam llegir la seva Presonera d'Alger, i ahir el vam rebre, després de la nostra sessió ordinària. 
Com que era un acte obert a tot el públic interessat en aquest tipus de trobades, se'm va demanar que el presentés i moderés el col·loqui. Vaig acceptar, encantada com sempre de participar en aquest tipus d'actes, però, s'ha de reconèixer, amb alguna recança. Em feia respecte. 


Per preparar aquesta presentació, vaig incorporar a la meva minsa cultura bezsonoffiana (!) tres altres lectures: La melancolia dels oficials, d'alguna manera continuació de La presonera d'Alger, i les dues obres autobiogràfiques: Una educació francesa i Les meues universitats, recentment publicada. La personalitat de Bezsonoff, el seu univers íntim i literari se'm van anar perfilant més nítidament. Vaig descobrir que part de la meva dificultat d'entrar-hi era que ell, persona, era l'home dels contrastos i que ell, persona, era present a la majoria de les seves criatures literàries. La meva mentalitat, excessivament cartesiana, es resistia a abandonar-se a una tal barreja d'opòsits: gran erudició i sensibilitat barrejades amb l'expressióde bromes gruixudes, escatològiques i l'exhibició de gustos més o menys vulgars; una expressió delicada, sovint poètica, al costat de comentaris cínics, a vegades cruels i immisericordes;  descripcions de paisatges delicades, molt evocadores, barrejades amb escenes brutals, d'aquelles que llegeixes esgarrifada; l'exhibició de coneixements, i fines apreciacions, musicals, literaris, arquitectònics, al costat  d'una clara atracció pel món i els fets militars i les pràctiques sagnants; una encomanadissa "joie de vivre" convivint amb un innegable pesimisme, que amara els relats i les evocacions personals (Vam  viure junts l'època quan un creu que la vida és bonica. Compartíem somnis, l'amor dels llibres i de les arts, els mateixos ideals. Els hem traït. Vam fallar el nostre envol. Ens trobem en la mateixa desesperança llefiscosa com si res no hagués passat. Sabem que hem assassinat el noi que vam ser. La nostra lluita per llegir més llibres, aquesta fugida dins de l'erudició no esborra res).   
L'anava coneixent, hi anava entrant, però presentar-lo em continuava fent respecte. No em sentia gens segura.
Tanmateix, la vetllada va ser deliciosa. Ell la va fer francament inoblidable. Hi va triomfar amb la seva bonhomia, l'enginy de les seves bromes, la seva humanitat expansiva - Bezsonoff s'ha convertit en un escriptor-armari, per la seva contundència física i el pou de coneixement diversos que és capaç d'exhibir -, una indeclinable brillantor intel·lectual i una honestedat que, com ell diria, "retira" a pagès. A pagès savi i murri.
Crec que després de sentir-lo, es comprèn i pot valorar encara més la seva obra. Jo, al menys, ara sí m'he convertit en una rendida lectora que esperarà amb il·lusió les seves pròximes obres.


               

domingo, 14 de octubre de 2012

El regal del balcó

Aquest matí, mentre escrivia - bé, com que me les he de de veure amb la Zambrano, és més exacte dir "mirava d'escriure" -, ha sortit el sol.
No el podia veure: el meu ordinador mira les postes, però ens perdem les albades.
Tanmateix, un balcó de la casa del davant, bon amic, me l'ha regalada emmirallada.

viernes, 12 de octubre de 2012

La petita pausa







El pitjor d'abandonar - a banda de la mala consciència - és la mandra i la vergonya de la tornada. I no parlo d'amors trencats, ni d'ideals traïts o pàtries bandejades. No, pensava, simplement, en aquest humil blog: del 27 d'abril al 12 d'octubre, una fotesa de gairebé sis mesos! 
Vergonya, com deia. Tanmateix, quan el vaig iniciar, tenia clar que hi escriuria amb una certa regularitat, de tant en tant, sense sentir-m'hi forçada... I encara ho tinc, de clar, però ara veig que fins i tot per allò de més lliure i gratuït s'ha de tirar de disciplina. I per això m'hi poso, mandra i vergonya tancades al calaix.
Què ha passat durant aquests sis mesos? Força coses i la gran majoria, bones (no cal dir que parlo només de l'esfera privada; el món mundial,  l'àmbit social,  les coses de tots... procuro deixar-les fora d'aquesta pàgina. Qüestió d'higiene mental).
Com que no en puc parlar de totes, he volgut començar amb una esquitxadeta d'imatges del període oblidat: cloendas i reapertures dels Clubs de lectura; dies de néts al pic de l'estiu i a l'inici d'aquesta tardor, encara dolça; un viatge a terres de María Zambrano amb la intenció d'aclarir punts obscurs i el resultat d'una bona collita de nous (segurament, i sobretot, podríem fer-la culpable d'aquesta llarguíssima pausa blogaire); un intent de convertir-me en un crak de la voga que es resolgué en un deliciós desastre; les meves Bruixes volant entre nous amics i amb escorta de gala... La vida...
Però avui és l'hora dels bons propòsits. Amb o sense el permís de la Zambrano, obriré, al menys un cop al mes aquesta finestra per parlar de la vida... i dels llibres que me l'acompanyen.

viernes, 27 de abril de 2012

Abril se'n va i no acaba d'arribar la primavera








Abril se'n va ple d'hores viscudes i d'esdeveniments variats.
Hem tingut una Setmana Santa plujosa i una dolcíssima Mona; alguna esquena enfurismada i moltes dosis de paciència; les Bruixes volant per cels barcelonins en els previs de Sant Jordi; un discret primer aniversari d'aquest blog i una festiva entrada a la quarentena del meu fill Anton... Hores viscudes i guardades allà on s'amagatzemen els records.
Tanmateix... marxa l'abril i sembla que no acabi d'arribar la primavera.
Des del mateix 20 de març que l'espero, que l'espio. Cada hivern és més hivern, a mesura que pesen els anys i em debato entre les ganes d'aferrar el temps, de no deixar escapar ni un bocí de cada dia, i el desig dels dies assoleiats i uns aires més tebis. I aquest any s'estan fent de pregar.
 Com ha costat, enguany, que les moreres s'esquitxessin de verd tendre i que algun balcó del meu barri rebentés de colors!
Com està costant de retirar la manteta del balancí i substituir la mimosa per un pom de flors fresques!


domingo, 4 de marzo de 2012

Al voltant dels Clubs de lectura

Club de lectura de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell
Em confesso cada cop més fan dels Clubs de lectura. En participo a tres i, de tant en tant, em conviden a visitar d'altres. I cada cop hi veig més gràcies.
Un Club de lectura és un espai de trobada entre persones diverses (edats, professions, formació, aficions, circumstàncies i vivències) que comparteixen, en principi, una dèria comú, de vegades única: els llibres. Això ja assegura un primer valor de varietat, unes opinions tenyides dels diferents tarannàs i, per tant, contrastades i plurals.
Però la mateixa naturalesa del producte - no m'agrada el terme aplicat al llibre... - que s'analitza introdueix un  element extra de riquesa.
Acomiadant el Club fins a la temporada següent
L'altre dia en parlàvem, tot comentant l'excel·lent i original obra El olvido que seremos, de l'Héctor Abad Faciolince. Allà s'empra la metàfora del cub per il·lustrar la diferent percepció que tenim d'una persona tots aquells que l'hem tractada. Si seiem al voltant d'una taula amb un cub - volum geomètric especialment sòlid i precís - al centre, cadascú en veurà cares diferents. Tots compartirem la visió de la superior, alguns veurem determinada o determinades cares laterals... ningú no podrà veure'n la cara inferior, la que es recolza sobre la superfície. El mateix passa amb els llibres... i amb les pel·lícules i segurament, també, amb molts dels fets de la vida que anomenem real. En funció de cada experiència, de cada trajectòria, de cada mirada, un llibre ofereix lectures  que poden ser tan diferents que de vegades vénen ganes de preguntar: "Vols dir que tu i jo hem llegit el mateix títol?". La polèmica està servida i , rere la polèmica, sempre hi ha una forma de comunicació. Una comunicació que moltes vegades s'amplia amb alguna activitat "complementària": "Què tal una anada al teatre a veure el muntatge de l'obra que vam lllegir el mes de febrer passat?", "Tinc el video de la propera novel·la; el passem?", "Després de llegir el Mishima, no us han vingut ganes d'un sopar "japo"? Ho muntem?", "Què tal si fem una sessió en un lloc ben emblemàtic com als Quatre Gats o al Café Gijon?"... Es probable que s'acabin fent noves amistats; segur que es faran coneixences enriquidores.
 Pedra de tartera, anem al Nacional a veure la seva versió teatral

Club de lectura Cornèlies, a Barcelona


Un Club de lectura és, a més, una eina d'obertura a realitats que no formen part de la nostra més immediata. 
Com una sort de finestra que ens aboca a  cultures, paisatges, pensaments, imaginaris... que potser no arribaríem a conèixer sense l'"obligació" d'agafar aquell exemplar que tal vegada mai no se'ns hauria acudit d'obrir. 
Club de lectura de Sant Carles de la Ràpita
Club de lectura Ampa Escola Les Roquetes

Només hi ha un aspecte no del tot reixit, un tema a plantejar-se en la majoria de tertúlies: és la dificultat d'introduir comentaris més o menys literaris. Com costa d'analitzar l'estructura narrativa, el paper del narrador, el dibuix dels personatges, el tractament simbòlic, la relació entre l'estil i la intenció del relat... ! Són aspectes que, tractats amb major o menor profunditat, contribuirien a fer una lectura encara més profunda i matisada. Però els temes són tan més llaminers!, tenim tots i totes tantes ganes de parlar de les coses de la vida!... que acabem traiem-nos la paraula els uns als altres per explicar allò que tal episodi ens ha recordat o l'experiència personal que una frase ens ha evocat, o la versemblança d'un personatge que ens trobem cada dia a la feina...
Tanmateix, sabeu què us dic? Que tant és! Un Club de lectura és, en definitiva, un espai de trobada, i el LLIBRE, el seu fil conductor, el mitjà ideal per fer possible la comunicació i l'encontre.
Per tot això - i moltes coses que segurament em deixo - és que us deia que cada cop sóc més fan dels Clubs de lectura.

El club de lectura Cornèlies, al Café Gijón, Madrid

miércoles, 1 de febrero de 2012

Fahrenheit 451, el llibre advocat dels llibres

He "alliberat" un nou llibre. Un de més o un de menys? Un de menys als meus pretatges, d'altra banda massa atapeïts; un de més que corre cap a uns ulls lectors encara verges d'ell. Aquesta  és la sensació que preval: un altre llibre viatger, un més que travessa les parets de la llibreria, de casa, i comença un viatge cap a qui sap qui, cap a qui  sap on. Això, almenys és la intenció i el desig.
Tanmateix, sé que no estic encara en l'esperit del bon bookcrossínger (???) Entenc que l'ideal seria repartir els llibres que acabes de llegir i t'han agradat especialment, en un intent de compartir el que t'ha conmogut o impressionat especialment. Entenc que aixó d'emmagatzemar llibres per damunt de les capacitats de les cases i, encara pitjor, per damunt de les possibilitats temporals del pressumpte lector - lectora, concretament - no du enlloc... Ho entenc, però tant és. Guanyen les ganes de tenir-los a mà, de sentir-me envoltada per la seva presència amiga, de saber que en qualsevol moment estiro la mà, o m'enfilo a una cadira, i són allà. Podria al·legar que per la meva feina i aficions tinc necessitat de consultar-los sovint i que per això em costa tant de desprendre'm. Però em sonaria a excusa fàcil, no seria més que una veritat a mitges, o més aviat, una mentida una mica més que mitjana. Perquè la realitat és que en tinc un fotimer que sé que és més que probable que no els torni a obrir mai més. I els continuo volent amb mi.
Bé, sigui com sigui, la meva curta carrera de boockcrossinger(???) s'ha basat en l'alliberament de llibres que tinc duplicats. Mea culpa, però les coses són com són.

 Dit això: si un llibre es mereix de córrer és Fahrenheit 451.
No sóc una lectora ni entusiasta ni competent de literatura de ciència-ficció, però tinc una petita reserva de títols preferits en aquest camp: Un món feliç, d'Aldous Huxley; 1984, de Georges Orwell; Mai no m'abandonis de Kazuo Ishiguro i, per descomptat, Fahrenheit 451, de Ray Bradbury. Curiosament tots pertanyen al que s'ha dit distopia (anti-utopia), segurament pel seu component de reflexió i denúncia del que ens pot acabar passant si perdem de vista el component humà que ens pertoca desplegar i defensar.
De Fahrenheit 451 m'emociona la metàfora del llibre demonitzat com a factor pervers de la "societat sana", i el seu enaltiment a través de la resistència dels pocs personatges realment sans de la novel·la. Molt posteriorment, fa pocs anys, Manuel Rivas amb els seu Los libros arden mal, ens transportava novament al dantesc espectacle de les fogueres al carrer, en aquell orgasme dels 451 graus fahreheit en què el paper s'inflama i destrueix. Però aquest cop no es tractava de ciència ficció, no era una distòpica metàfora, sinó una ficció poc fantasiosa, directament inspirada en la nostra història encara no prou llunyana.
Per això  em fa feliç que algú hagi trobat el meu llibre viatger. I que, potser, també, hi descobreixi alguna cosa realment preciosa entre les seves pàgines.




sábado, 14 de enero de 2012

Navegació i BookCrossing


 


Divendres al vespre.Tenia deu minuts abans de sortir per trobar-me amb un amiga. Anàvem al cine a veure El Havre, de l'Aki Kaurismäki (original, tendra, bonica i màgica. En la línia d'un director diferent i que, suposo, entusiasma o irrita amb la mateixa vehemència. A mi, el primer efecte), i, abans d'apagar l'ordinador, vaig decidir fer una passejadeta per la xarxa on ja fa dies naveguen les meves Bruixes.
Hi vaig trobar dues perles: l'una, la crítica generosa i força completa a  http://totesunamentida.wordpress.com/2011/12/09/bruixes-de-merce-foradada/ d'una altra bruixa que, com gairebé totes, és una bruixa bona.
L'altra, una notícia d'un blogger i bookcrossingger, el Jesús M. Tibau, a Tens un racó dalt del món, que anunciava l'alliberament d'unes Bruixes... vora l'Ebre, a Tortosa. Genial! 
M'han fet pensar en la riquesa i fluïdesa de la comunicació de tots els lletraferids que pul·lulem per aquestes pàgines virtuals, i entre totes les altres en blanc i negre que les alimenten.                                I he decidit que a més dels clubs de lectura, el facebook, el blog i el correu, encara  podria fer bullir una mica més la gran olla de la sopa de lletres i afegir-me en aquest córrer de mà en mà -  i d'ulls en ulls i de ment en ment i de cor en cor - que és el BookCrossing.                   
Ara, mateix - el Tap ja fa uns minuts que remuga - tocaria de treure a passejar el gos. Doncs aprofitaré la passejada per deixar un Senyoria, del Jaume Cabré, a qualsevol banc de la Plaça del Port, on, d'alguna manera, es va iniciar el meu tardà caminar per l'escriptura creativa. Fa poc vaig descobrir que el tinc "repe" - són les pegues de qui no aconsegueix moderar la seva compulsiva tendència a amagatzemar llibres -  i per a mi, és una de les novel·les més rodones d'aquest autoràs. 




 Dit i fet: bon profit!