domingo, 28 de octubre de 2012

Bezsonoff, contundent

Reconec que, d'entrada, em va costar d'entrar en la literatura de Bezsonoff.
Hi vaig accedir un estiu de fa vuit anys, amb motiu que havia estat reclamat com a pregoner del Convit a la Festa, aquella Festa Major del 2004. Aleshores vaig llegir La revolta dels cornuts i La presonera d'Alger.
Hi vaig admirar de seguida l'ofici d'escriptor, la seva intel·ligència i erudició, el seu llenguatge tan suggerent, ric i alhora mesurat... però vaig ensopegar amb unes temàtiques  fonamentalment bèl·liques, amb esquitxos d'històries amoroses tractades, segons el meu parer, amb excessiu romanticisme i simplicitat, amb una visió gairebé naíf que no m'interessà excessivament.  Al cap i a la fi, una és esclava, o si més no, deutora, de la seva manera d'escriure, i la meva és eminentment - i segurament reductorament -  psicologista, intimista... m'agradi o no que sigui així. 
Després, en tractar-lo els dies en què, enamorat de Vilanova, hi va romandre, vaig descobrir una personalitat singular, curiosa, amb un sorneguer sentit de l'humor i unes notables ganes de gaudir de cada moment.
Enguany, gràcies a la Institució de les Lletres catalanes, que estima les nostres esforçades però recentment força desemparades Biblioteques - em
refereixo als recursos que s'hi destinen, no a la tasca entusiasta i eficient que s'hi desenvolupa - hi havia l'oportunitat que ens visités aquest escriptor rossellonès, en llengua catalana. I ens hi vam acollir.
El mes de juny el Club de Lectura d'adults vam llegir la seva Presonera d'Alger, i ahir el vam rebre, després de la nostra sessió ordinària. 
Com que era un acte obert a tot el públic interessat en aquest tipus de trobades, se'm va demanar que el presentés i moderés el col·loqui. Vaig acceptar, encantada com sempre de participar en aquest tipus d'actes, però, s'ha de reconèixer, amb alguna recança. Em feia respecte. 


Per preparar aquesta presentació, vaig incorporar a la meva minsa cultura bezsonoffiana (!) tres altres lectures: La melancolia dels oficials, d'alguna manera continuació de La presonera d'Alger, i les dues obres autobiogràfiques: Una educació francesa i Les meues universitats, recentment publicada. La personalitat de Bezsonoff, el seu univers íntim i literari se'm van anar perfilant més nítidament. Vaig descobrir que part de la meva dificultat d'entrar-hi era que ell, persona, era l'home dels contrastos i que ell, persona, era present a la majoria de les seves criatures literàries. La meva mentalitat, excessivament cartesiana, es resistia a abandonar-se a una tal barreja d'opòsits: gran erudició i sensibilitat barrejades amb l'expressióde bromes gruixudes, escatològiques i l'exhibició de gustos més o menys vulgars; una expressió delicada, sovint poètica, al costat de comentaris cínics, a vegades cruels i immisericordes;  descripcions de paisatges delicades, molt evocadores, barrejades amb escenes brutals, d'aquelles que llegeixes esgarrifada; l'exhibició de coneixements, i fines apreciacions, musicals, literaris, arquitectònics, al costat  d'una clara atracció pel món i els fets militars i les pràctiques sagnants; una encomanadissa "joie de vivre" convivint amb un innegable pesimisme, que amara els relats i les evocacions personals (Vam  viure junts l'època quan un creu que la vida és bonica. Compartíem somnis, l'amor dels llibres i de les arts, els mateixos ideals. Els hem traït. Vam fallar el nostre envol. Ens trobem en la mateixa desesperança llefiscosa com si res no hagués passat. Sabem que hem assassinat el noi que vam ser. La nostra lluita per llegir més llibres, aquesta fugida dins de l'erudició no esborra res).   
L'anava coneixent, hi anava entrant, però presentar-lo em continuava fent respecte. No em sentia gens segura.
Tanmateix, la vetllada va ser deliciosa. Ell la va fer francament inoblidable. Hi va triomfar amb la seva bonhomia, l'enginy de les seves bromes, la seva humanitat expansiva - Bezsonoff s'ha convertit en un escriptor-armari, per la seva contundència física i el pou de coneixement diversos que és capaç d'exhibir -, una indeclinable brillantor intel·lectual i una honestedat que, com ell diria, "retira" a pagès. A pagès savi i murri.
Crec que després de sentir-lo, es comprèn i pot valorar encara més la seva obra. Jo, al menys, ara sí m'he convertit en una rendida lectora que esperarà amb il·lusió les seves pròximes obres.


               

domingo, 14 de octubre de 2012

El regal del balcó

Aquest matí, mentre escrivia - bé, com que me les he de de veure amb la Zambrano, és més exacte dir "mirava d'escriure" -, ha sortit el sol.
No el podia veure: el meu ordinador mira les postes, però ens perdem les albades.
Tanmateix, un balcó de la casa del davant, bon amic, me l'ha regalada emmirallada.

viernes, 12 de octubre de 2012

La petita pausa







El pitjor d'abandonar - a banda de la mala consciència - és la mandra i la vergonya de la tornada. I no parlo d'amors trencats, ni d'ideals traïts o pàtries bandejades. No, pensava, simplement, en aquest humil blog: del 27 d'abril al 12 d'octubre, una fotesa de gairebé sis mesos! 
Vergonya, com deia. Tanmateix, quan el vaig iniciar, tenia clar que hi escriuria amb una certa regularitat, de tant en tant, sense sentir-m'hi forçada... I encara ho tinc, de clar, però ara veig que fins i tot per allò de més lliure i gratuït s'ha de tirar de disciplina. I per això m'hi poso, mandra i vergonya tancades al calaix.
Què ha passat durant aquests sis mesos? Força coses i la gran majoria, bones (no cal dir que parlo només de l'esfera privada; el món mundial,  l'àmbit social,  les coses de tots... procuro deixar-les fora d'aquesta pàgina. Qüestió d'higiene mental).
Com que no en puc parlar de totes, he volgut començar amb una esquitxadeta d'imatges del període oblidat: cloendas i reapertures dels Clubs de lectura; dies de néts al pic de l'estiu i a l'inici d'aquesta tardor, encara dolça; un viatge a terres de María Zambrano amb la intenció d'aclarir punts obscurs i el resultat d'una bona collita de nous (segurament, i sobretot, podríem fer-la culpable d'aquesta llarguíssima pausa blogaire); un intent de convertir-me en un crak de la voga que es resolgué en un deliciós desastre; les meves Bruixes volant entre nous amics i amb escorta de gala... La vida...
Però avui és l'hora dels bons propòsits. Amb o sense el permís de la Zambrano, obriré, al menys un cop al mes aquesta finestra per parlar de la vida... i dels llibres que me l'acompanyen.