sábado, 10 de noviembre de 2012

Una bona novel·la i un personatge que no es deixarà oblidar.

Escrita el 1965, i amb tres edicions entre maig i juliol del 2012 a "El balancí", d'Edicions 62, confesso que m'havia passat totalment desapercebuda.
No la tenia a la meva prestatgeria de pendents, no n'havia llegit cap crítica ni ressenya, i el nom de l'autor  m'era tan desconegut i poc suggerent dins del món de la literatura, com si el tal Williams fos el magnat d'una marca de desodorants, o el cèlebre compositor de música de cinema.
Quan una amiga meva me´n va parlar fa pocs dies, vaig anar a buscar-la pensant que romandria encara uns quants mesos a l'esmentada lleixa, que hauria d'esperar el moment atzarós en què aconseguís d'imposar-se als seus companys de destí.
Però la portada - d'immediat em va transmetre un grapat de bones vibracions - i algun comentari de la contraportada ("És sorprenent que Stoner, sent l'obra mestra que és, s'hagi pogut ignorar tant de temps. Potser la seva aparent senzillesa va despistar més d'un". Enrique Vila- Matas) el van situar, de seguida, en posició preferent.
L'he acabada amb mitja pena, però no m'he pogut estar de devorar-la. Sobretot, les darreres dues- centes pàgines en què l'Stoner ha agafat tot el seu cos.
"La història d'un home gris", he llegit, posteriorment, en més d'un comentari. Discrepo. La història d'un home autèntic, transparent, honest, reflexiu, íntegre... la història d'un home gairebé sense història però amb la veritat d'una vida viscuda dempeus, dia rere dia.
William Stoner té més d'un punt de connexió amb John Williams. La seva condició de filòlegs i literats, el fet que ambdós s'incorporin com a professors a la Universitat on han estudiat i que la vida de la docència els ocupi fins a les respectives jubilacions, la presència més o menys distant d'una guerra que tot ho trasbalsa... L'autor ho reconeix, en certa manera, en la dedicatòria: "Aquest llibre està dedicat als meus amics i antics col·legues del Departament d'Anglès de la Universitat de Missouri...", tot i que a continuació s'apressi a aclarir que personatges i llocs pertanyen plenament al món de la ficció.
Què té aquesta novel·la, aquest clàssic oblidat i tot just recuperat - segons sembla -, que és capaç de deixar-te la sensació, tan rara i tan plena, d'haver llegit un llibre inoblidable, un llibre que d'alguna manera t'acompanyarà durant molt de temps?
Se'm fa difícil de precisar. Però vull mirar de fer-ho.
En primer lloc, el protagonista. Aquest professor lliurat a la seva tasca, sense escarafalls ni heroïsmes, amb la tossuderia del professional honest i de l'home, lúcidament insatisfet, que ha trobat en les lletres i en l'empeny de fer-les estimar, un motiu per viure. Aquest home que travesa amb dignitat i respecte els avatars d'un matrimoni  sotmès al sense sentit d'una aguda neurastènia i ha d'acceptar que se li allunyi la filla que havia cregut tan pròxima. Un ésser que coneix l'amor i l'autèntica companyia, massa tard, quan ja no serà capaç de retenir-los ... Un home gris? No, ja ho he apuntat més amunt, un home rarament de debò. El que defineix l'Stoner, el que, al meu parer, el fa inoblidable és el seu tarannà sense escarafalls ni grans gestos, la seva presència asssossegada que acaba commovent per la solidesa de la seva autenticitat. "El sentit de la seva propia identitat el va envair amb una empenta sobtada, i en va percebre la força. Era ell mateix i sabia el que havia estat". 
L'altre gran mèrit, al meu entendre, és la puresa de l'expressió amb què Williams construeix el seu relat. Sobrietat i manca d'artifici al servei d'un estil fluïd, amb descripcions austeres però suggeridores i una continguda expressió de sentiments i estats d'ànim que, tanmateix resulten commovedors i sovint perfumats d'una subtil poesia.
Desconec si John Williams té algun altre títol traduït. De fet, la seva novel·la Augustus va resultar premiada amb el National Book Award del 1973. Si no ho està, caldria reclamar-la.
Un descobriment, de debò, un autor que caldrà seguir explorant. Aquí el teniu ja septagenari. No trobeu que aquesta podria ser ben bé la mirada de l'Stoner?