domingo, 6 de abril de 2014

Inquietant, com sempre, la Nothomb

Acabo aquesta curta però intensa novel·la, amb respecte una mica mancat d'entuasiasme.
Com sempre que tanco un llibre de la Nothomb - ho he fet tres o quatre vegades, no les més de vint que aquesta infatigable escriptora m'hauria permès de fer, amb la seva producció regular i extensíssima. Des del 1992, Amélie Nothomb ha escrit la burrada de 27 obres, com a mínim una d'anual! -, em queda un gustet agredolç, d'admiració, però no d'excessiva satisfacció.
Admiració, perquè m'enlluerna la brillantor de l'autora: la saviesa narrativa, la dosificació del misteri, la contundència del duel verbal entre els protagonistes (o protagonista), la intel·ligent ironia, la palesa crueltat, la profunditat d'alguns pensaments...
Manca de satisfacció, perquè la narració em sembla freda, mancada de sentiments i excessivament especulativa.
Això últim no és un demèrit, prou que ho sé, és la marca de la casa d'una autora que ha demostrat la seva solvència títol rere títol i que, hores d'ara, ningú no pot discutir.
Nothomb no vol commoure, ni convèncer, sinó inquietar: Un novel·lista és una persona que planteja preguntes i no qui les respon. 


La  intenció d'aquesta autora belga i cosmopolita, - i cal reconèixer que l'aconsegueix sobradament - és crear polèmica, provocar el lector. En l'enfrontament verbal que sovint es produeix entre els seus personatges - en el cas de Cosmètica de l'enemic, entre un home i un inoportú que l'assetja en un aeroport i l'obliga a enfrontar-se a  un enemic interior, fins a l'extrem de l'esquizofrenia: Les proves de l'existència de Déu són febles i bizantines, i les proves del seu poder encara són més poqueta cosa. En canvi, les proves de l'existència de l'enemic interior són enormes i les del seu poder són aclaparadores. Jo crec en l'enemic perquè, cada dia i cada nit, me'l trobo pel camí. L'enemic és aquell que, de dins estant, destrueix tot el que val la pena. és aquell que et mostra la decrepitud continguda en cada realitat. És aquell que treu a la llum la teva baixesa i la dels teus amics. És aquell que, en un dia perfecte, segur que trobarà una magnífica raó perquè et torturis. És aquell que et farà avorrir de tu mateix. És aquell que, quan entrevegis el rostre celestial d'una desconeguda, et revelarà la mort continguda en tanta bellesa - la paraula esdevé una efectiva i contundent eina agressora, que molt probablement farà alguna esgarrinxada en l'ànim del qui contempla el duel, abocat a la pàgina del llibre. 
Per això, per l'agilitat i agudesa del desafiament verbal, de més d'una de les seves novel·les, on sobretot es parla, se n'ha fet una reixida adaptació teatral. 


És el cas de la novel·la que acabo de llegir, dirigida per Magda Puyo i interpretada per Xavier Ripoll i Lluís Soler, que va resultar finalista dels Premis Butaca 2013, dotze anys després que aparegués la novel·la i es convertís en un esdeveniment editorial sense precedents, amb els més de 150.000 exemplar venuts en la primera setmana.
Per acabar i resumint amb senzillesa: una important novel·la que m'ha provocat respecte i admiració, encara que no me l'enduria a l'illa deserta de marres. Em faria molt poca companyia.

No hay comentarios:

Publicar un comentario